Sugata Mitra. Construyendo una escuela en la nube.

 Sugata Mitra. Construyendo una escuela en la nube. 

Com bé sabem, ni tot és blanc ni tot és negre, hi ha una paleta de grisos pel mig. I aquesta conferència i les idees de Sugata Mitra no queden exemptes d’aquest fet. Abordaré una per una les idees que més m’han impactat i m’han sorprés.

En primer lloc, trobem el concepte escola. Coincidim en que eixe disseny de l’escola de “fabricar” persones idèntiques sense eixir-se’n del sistema és un disseny obsolet i que pot ser que funcionara per un objectiu no educatiu sinó administratiu, no obstant, la direcció que pren Sugata Mitra tampoc em convenç massa, perquè no està d’acord amb el disseny dels victorians perquè els treballs d’ara no són com els d’abans. Aquest argument en el qual dóna a entendre que l’escola ha de respondre a les necessitats del mercat laboral no el comparteixc; l’escola és o deu ser la institució que ens permeta ser i crèixer, que ens prepare per a un futur millor. Però, què és un futur millor? Un bon treball i un nivell econòmic elevat o viure en una societat educada en valors i que lluite pel bé comú, respectant el llegat que ens han deixat els nostres antecessors i treballant per a construir un món millor del qual gaudiran els nostres successors? Per a mi, l’escola junt als demés àmbits de la vida dels xiquets i xiquetes ha de treballar per formar ciutadans amb criteri, que sàpiguen conviure en un  societat basada en el respecte i en la cerca del bé comú, a més, els ha de donar les ferramentes necessàries per poder millor aquesta societat en la que viuen. 

Sugata defensa que pels treballs que ara es demanden, han de saber llegir amb sensatesa, però la meua pregunta és la següent: Deixant-los un ordinador i abandonant-los davant incomptable informació aprenen a llegir de forma sensata i adquireixen el suficient criteri per seleccionar la informació? Pot ser sàpiguen decodificar, sense comprendre. Per dotar d’eixa sensatesa i formar un pensament crític és necessària la figura del docent. Cert és que Sugata fa partícep al docent d’aquest procés d’aprenentatge donant-li un paper de promotor de la pregunta inicial (“El maestro sólo plantea la cuestión y luego retrocede y admira la respuesta”). Però, és aquesta l’única tasca del mestre? Si així fora,  qualsevol generador aleatori de preguntes programat podria ocupar la nostra professió...El docent és més que això, el docent ha de tindre en compte la veu dels discents, eixes preguntes inicials també surten de l’acció d’escoltar els interessos i necessitats dels alumnes; a més, no només és promotor i “deixa que ocurrisca l’aprenentatge” sinó que intervé en ell guiant-los i acompanyant-los en aquest procés, i quan parle d’acompanyar parle de anar donant-los les ferramentes necessàries perquè vagen trencant les estructures del coneixement que tenien per poder-les reconstruir amb un pensament crític, i que siga un aprenentatge realment significatiu, i perquè siga possible el docent ha d’estar durant tot el procés. I la pregunta no ha de ser el punt de partida només, sinó que les preguntes han d’anar generant-se a mesura que es va avançant per poder seguir aprofundint i aprenent. Si els deixes sols, com feia Sugata amb els xiquets d’un poble de la Índia, pot ser que hagen aprés el funcionament de l’ordinador i a “decodificar” la informació (que no a llegir, a comprendre), però...realment han aprés? (i quan parle d’aprendre, em referixc a aprendre de forma significativa). 

Està clar que avui dia la informació la podem trobar a Internet, però hem de saber com treure-li partit, com menejar-nos dins d’aquesta xarxa, però sobretot, a seleccionar la informació la qual cosa requereix d’un pensament crític que s’ha de formar i potenciar. Perduts en una mar d'informació, dades i immediatesa, és essencial aprendre a pensar de manera crítica per a analitzar, comprendre i interpretar el món en el qual vivim. Encara que els xiquets són curiosos, hem d’ensenyar-los a fer-se preguntes, a dubtar d’allò que se’ls presenta, que no accepten el coneixement com un dogma sinó que el qüestionen i si l’accepten que siga perquè han contrastat diferents fonts. I a fer tot açò, s’ensenya. I qui ho ensenya: un ordinador o un mestre? Ací és on està el debat amb les TIC. Hem d’aprofitar-les com a ferramenta d’aprenentatge però fent un ús responsable i correcte d’aquestes i sobretot sense abandonar els alumnes davant aquest món, sinó guiant-los i utilitzant les TIC i traient-li profit al màxim. 

Tampoc vaig considerar ni correcte ni oportú i molt classista, el seu comentari sobre la jove que podrien reconèixer perquè igual els hauria cridat des d’un call center. Què vol dir amb aquest comentari? Això és al que poden aspirar? De res serveix donar-li un ordinador als xiquets amb menys recursos per a que aprenguen si després considerem que el seu lloc és un call center. Com bé sabem, les expectatives tant de l’adult com del propi alumne i la pràctica docent  influeixen tant en la personalitat com en el rendiment d’aquest, i aquestes poden desembocar en un reproducció social (una reproducció de les desigualtats socials, culturals i econòmiques) o en la construcció més equitativa,  inclusiva i respectuosa. 

Sugata defen el disseny d’un model d'aprenentatge en el qual s’aprofite el “asombro” i la seua capacitat de treballar junts, però el “asombro” s’ha d’anar generant i alimentant a mesura que s’avança en el procés d’aprenentatge i no només es fa donant-los un ordinador i una pregunta inicial que es moga, va més enllà. Hem d’aprofitar les diferents situaciones que es generen per anar plantejant noves preguntes i que no s’apague eixa curiositat i interés per aprendre.