Existeix una bretxa digital generacional tant gran com pensem?

M’agradaria començar presentant-vos a una persona. Aquest home és llaurador i té una tablet digital que utilitza diàriament, per a fer sudokus, veure videotutorials sobre qualsevol cosa que vol arreglar o altres tipus de vídeos d’entreteniment a Youtube, busca informació sobre nous cultius o tècniques per a l’horta, consulta les notícies i el seu compte bancari des d'apps, té xarxes socials com Whatsapp i Instagram… Aquest home és el meu iaio. El meu iaio té 91 anys. Bretxa digital generacional? Caldria repensar-ho…

Què estem tenint en compte per a definir a una generació com nadius digitals i a l’altra com immigrants digitals? Els nadius digitals són amb paraules de Marc Prensky (2001), la generació actual de jóvens -que ha nascut i crescut amb la tecnologia -, i les generacions anteriors- que adoptaren la tecnologia més tard en les seues vides-els immigrants. Però que estem tenint en compte per a afirmar que els nadius són més competents digitalment que aquells que no ho són?

La diferència que hi trobe entre aquestes generacions radica en la forma d’apropar-nos a la tecnologia i als nous canvis que hi ha. Pot ser aquell que naix integrat i envoltat de tecnologia ho considera i ho viu de forma “normal”, però aquell on eixos canvis han sigut introduïts una vegada ja s’ha acostumat a altres formes de vida, s’acosta més lent i més prudent. No obstant això, no implica que no puga arribar a dominar i a obtenir la competència digital que puga tindre un “nadiu digital”. A més, què entenem per competència digital? Compartir fotos a una xarxa social, jugar a videojocs online…? Com sabem i marca el marc comú de competències digital, va més enllà.

A més, és qüestió també d’actitud cap als canvis i a la tecnologia, aquell que estiga disposat a utilitzar els dispositius digitals i a aprendre “sobre i d'aquests” serà qui al final aconseguisca avançar i incorporar la tecnologia de manera més competent a la seua vida, aprofitant tot allò que ofereix i fent la seua vida més fàcil.

I ara, que de la mà de la neuroeducació sabem de la plasticitat del cervell humà i de la capacitat que tenim per a canviar i adaptar-nos; amb l’exemple del meu iaio (i de la infinitat de persones no “natives digitals” que també utilitzen la tecnologia amb soltesa); alguns estudis; i que Prensky, qui postulà el concepte de nadius i immigrants digitals i anotà l'existència de la bretxa, ho haja qüestionat també… podem seguir parlant amb tanta fermesa d’eixa GRAN bretxa digital generacional?

Prensky, M. (2001). Digital Natives, Digital Immigrants. On the Horizon, 9 (5), 1-6. http://dx.doi.org/10.1108/10748120110424816

Sugata Mitra. Construyendo una escuela en la nube.

 Sugata Mitra. Construyendo una escuela en la nube. 

Com bé sabem, ni tot és blanc ni tot és negre, hi ha una paleta de grisos pel mig. I aquesta conferència i les idees de Sugata Mitra no queden exemptes d’aquest fet. Abordaré una per una les idees que més m’han impactat i m’han sorprés.

En primer lloc, trobem el concepte escola. Coincidim en que eixe disseny de l’escola de “fabricar” persones idèntiques sense eixir-se’n del sistema és un disseny obsolet i que pot ser que funcionara per un objectiu no educatiu sinó administratiu, no obstant, la direcció que pren Sugata Mitra tampoc em convenç massa, perquè no està d’acord amb el disseny dels victorians perquè els treballs d’ara no són com els d’abans. Aquest argument en el qual dóna a entendre que l’escola ha de respondre a les necessitats del mercat laboral no el comparteixc; l’escola és o deu ser la institució que ens permeta ser i crèixer, que ens prepare per a un futur millor. Però, què és un futur millor? Un bon treball i un nivell econòmic elevat o viure en una societat educada en valors i que lluite pel bé comú, respectant el llegat que ens han deixat els nostres antecessors i treballant per a construir un món millor del qual gaudiran els nostres successors? Per a mi, l’escola junt als demés àmbits de la vida dels xiquets i xiquetes ha de treballar per formar ciutadans amb criteri, que sàpiguen conviure en un  societat basada en el respecte i en la cerca del bé comú, a més, els ha de donar les ferramentes necessàries per poder millor aquesta societat en la que viuen. 

Sugata defensa que pels treballs que ara es demanden, han de saber llegir amb sensatesa, però la meua pregunta és la següent: Deixant-los un ordinador i abandonant-los davant incomptable informació aprenen a llegir de forma sensata i adquireixen el suficient criteri per seleccionar la informació? Pot ser sàpiguen decodificar, sense comprendre. Per dotar d’eixa sensatesa i formar un pensament crític és necessària la figura del docent. Cert és que Sugata fa partícep al docent d’aquest procés d’aprenentatge donant-li un paper de promotor de la pregunta inicial (“El maestro sólo plantea la cuestión y luego retrocede y admira la respuesta”). Però, és aquesta l’única tasca del mestre? Si així fora,  qualsevol generador aleatori de preguntes programat podria ocupar la nostra professió...El docent és més que això, el docent ha de tindre en compte la veu dels discents, eixes preguntes inicials també surten de l’acció d’escoltar els interessos i necessitats dels alumnes; a més, no només és promotor i “deixa que ocurrisca l’aprenentatge” sinó que intervé en ell guiant-los i acompanyant-los en aquest procés, i quan parle d’acompanyar parle de anar donant-los les ferramentes necessàries perquè vagen trencant les estructures del coneixement que tenien per poder-les reconstruir amb un pensament crític, i que siga un aprenentatge realment significatiu, i perquè siga possible el docent ha d’estar durant tot el procés. I la pregunta no ha de ser el punt de partida només, sinó que les preguntes han d’anar generant-se a mesura que es va avançant per poder seguir aprofundint i aprenent. Si els deixes sols, com feia Sugata amb els xiquets d’un poble de la Índia, pot ser que hagen aprés el funcionament de l’ordinador i a “decodificar” la informació (que no a llegir, a comprendre), però...realment han aprés? (i quan parle d’aprendre, em referixc a aprendre de forma significativa). 

Està clar que avui dia la informació la podem trobar a Internet, però hem de saber com treure-li partit, com menejar-nos dins d’aquesta xarxa, però sobretot, a seleccionar la informació la qual cosa requereix d’un pensament crític que s’ha de formar i potenciar. Perduts en una mar d'informació, dades i immediatesa, és essencial aprendre a pensar de manera crítica per a analitzar, comprendre i interpretar el món en el qual vivim. Encara que els xiquets són curiosos, hem d’ensenyar-los a fer-se preguntes, a dubtar d’allò que se’ls presenta, que no accepten el coneixement com un dogma sinó que el qüestionen i si l’accepten que siga perquè han contrastat diferents fonts. I a fer tot açò, s’ensenya. I qui ho ensenya: un ordinador o un mestre? Ací és on està el debat amb les TIC. Hem d’aprofitar-les com a ferramenta d’aprenentatge però fent un ús responsable i correcte d’aquestes i sobretot sense abandonar els alumnes davant aquest món, sinó guiant-los i utilitzant les TIC i traient-li profit al màxim. 

Tampoc vaig considerar ni correcte ni oportú i molt classista, el seu comentari sobre la jove que podrien reconèixer perquè igual els hauria cridat des d’un call center. Què vol dir amb aquest comentari? Això és al que poden aspirar? De res serveix donar-li un ordinador als xiquets amb menys recursos per a que aprenguen si després considerem que el seu lloc és un call center. Com bé sabem, les expectatives tant de l’adult com del propi alumne i la pràctica docent  influeixen tant en la personalitat com en el rendiment d’aquest, i aquestes poden desembocar en un reproducció social (una reproducció de les desigualtats socials, culturals i econòmiques) o en la construcció més equitativa,  inclusiva i respectuosa. 

Sugata defen el disseny d’un model d'aprenentatge en el qual s’aprofite el “asombro” i la seua capacitat de treballar junts, però el “asombro” s’ha d’anar generant i alimentant a mesura que s’avança en el procés d’aprenentatge i no només es fa donant-los un ordinador i una pregunta inicial que es moga, va més enllà. Hem d’aprofitar les diferents situaciones que es generen per anar plantejant noves preguntes i que no s’apague eixa curiositat i interés per aprendre. 

L'utilitizació de les TIC a l'escola. Sí o no?

Amb la finalitat de que s'entenga millor la meua reflexió, us posaré en context...Estic matriculada tant al Grau de Mestra en Educació Infantil com al Grau de Mestra en Educació Primària; i actualment, estic realitzant les pràctiques d’Educació Infantil en el curs de tres anys.

A la classe on estic, les mestres no pareixen posicionar-se massa en favor de la utilització de ferramentes TIC a l’aula. Malgrat que tenen un ordinador i un altaveu, l’utilitzen només per a posar cançons, però minimitzen la pantalla perquè els xiquets no es queden embadalits a la pantalla. Consideren que li dediquen massa hores als dispositius digitals durant la resta del dia, i pensen que l’escola pot ser un entorn on desconnectar de tot aquest món digital. Cert és que en altres escoles on ha estat, s’utilitzava més la pissarra digital i la pantalla, però més com a mitjà per visualitzar videoclips, vídeos educatius, dibuixos animats i pel·lícules que com a ferramenta manipulativa sense aprofitar el seu potencial educatiu.

En certa manera, compartisc el punt de vista de les mestres de la primera experiència esmentada perquè des d'infantil s'observa que s'està perdent la capacitat d'escolta i d'atenció si no compten amb suport visual i que amb tanta pantalla s'està evidenciant una sobreestimulació, que juga a la contra d'una obertura integral dels sentits dels menuts.

Personalment, considere que la integració de les TIC va més enllà de la visualització de vídeos o el maneig de la pissarra digital. Que com tot, serà beneficiós o dolent en funció de la utilitat que li dónes i la intenció que hi haja darrere. Cert és que estem rodejats de tecnologia i que de vegades se'ns oblida "viure en la realitat", respirar i jugar a l'aire lliure, observar detingudament allò que ens envolta, gaudir de les xicotetes que tenim... però, d'altra banda, pense que les TIC ens poden oferir un ampli ventall de possibilitats per treballar diferents temes i de forma transversal, bé siga en educació infantil com en etapes superiors (en aquestes més).

En la justa mesura, tenint clar el perquè que hi ha darrere i allò que volem aconseguir i prioritzant el vertaderament important (l'aprenentatge significatiu), pense que les TIC es poden aplicar a la classe. Perquè si no també seria remar a contracorrent del món, en una societat on la tecnologia avança a un ritme vertiginós.